- Avi meu contem un cuento, que fa estona que no ho fas, es febrer fa fred i es vespre, i em fa ganes somiar.
- Jo t’en contare un net meu, un que fa molt que jo se, que mon pare ja em contava avans que arribes sa neu.
- Seu damunt ses meves cames que jo aguant es balancí, mentres mirarem ses flames com dancen a mitja nit.
- Fa molts anys pujant al toro, jefe indio Acarrí va colcant un cavall negre és de raça i menorqui. I arribat dalt sa montanya els deus màgics li van dir sacrifica algú que estimis o es poblat veuras morir, i plorant crida a sa filla maleint lo que ha de fer lluna plena dalt el toro filla meva es el moment. Quan sa daga es coll tocaba enfilat dalt es penyal un jove cridant toraba es moment tant delicat, “Atureu el sacrifici! Jo per ella vull morir!” i davant s’ajonollaba cabell llisos es seu fill i es cel es va enivolar amb un llamp i un tro perdona i una penya va quedar recordant aquella estona. Penya de sindio saps molt be lo que ha psat quan els deus miren sa lluna aquell jove perdurà. Penya de s’indio i ara es poble des mercadal reposat vaig sa montanya ja mai mes t’han d’oblidar.
Dormit damunt ses cames es seu net es va quedar somiant un cuento magic que es avi li va contar.
I a Menorca no recorden lo que aquell vespre pasar nomes sa penya de s’indio aquell jove recordà.
